IMG-20160506-WA0007

La classe de les vaques s’ho passa pipa pintant amb pinzells

La classe de les vaques s’ho passa pipa pintant amb pinzells!

 

La pintura és l’art de pintar, d’expressar-se sobre una superfície mitjançant formes i colors utilitzant utensilis com els pinzells. La pràctica de l’art de pintar consisteix a aplicar una tècnica concreta damunt una superfície determinada, ja sigui un full de paper, un llenç, un mur, una fusta o un retall de teixit. La finalitat n’és obtenir una composició amb les formes, colors, textures i el dibuix, que dóna lloc a una obra d’art d’acord amb uns principis estètics.

Una gran part de la pintura a l’art occidental i oriental està dominada per motius religiosos; exemples d’aquest tipus de pintura són les escenes bíbliques realitzades des de les parets de les catacumbes als interiors i el sostre de la capella Sixtina, o en l’art oriental les escenes de la vida de Buda o les pintures egípcies de les tombes dels faraons, que representaven el pas a la immortalitat.

L’arquitecte i teòric del classicisme André Félibien (segle XVII), en el pròleg de les Conferències de l’Acadèmia francesa, va determinar una jerarquia de gèneres de la pintura clàssica; aquests són: «la història, el retrat, el paisatge, els mars, les flors i els fruits».

La pintura és una de les expressions artístiques humanes més antigues i una de les sis Belles Arts. Dins l’estètica o la teoria de l’art modernes, la pintura és considerada com una categoria universal que comprèn totes les creacions artístiques fetes sobre superfícies. Una categoria aplicable a qualsevol tècnica o tipus de suport físic o material, incloent-hi els suports o les tècniques efímeres, així com els suports o les tècniques digitals.

La Classe de les vaques pinten un detall pel dia de la mare

La Classe de les vaques pinten un detall pel dia de la mare!

Les primeres celebracions del Dia de la Mare es remunten a l’antiga Grècia, on se li rendien honors a Rea, la mare dels déus Zeus, Posidó i Hades. Igualment els romans van anomenar aquesta celebració La Hilaria quan la van adquirir dels grecs i se celebrava el 15 de març en el temple de Cíbele. Durant tres dies es feien oferiments. Els primers cristians van transformar aquestes celebracions en honor a la Mare de Déu.

En el santoral catòlic, el 8 de desembre, se celebra la festa de la Immaculada Concepció, data que es manté en la celebració del Dia de la Mare en alguns països com Panamà.

A Anglaterra, cap al segle XVII, tenia lloc un esdeveniment similar, també a la Verge, que es denominava Diumenge de les Mares. Els nens concorrien a missa i tornaven a les seves llars amb regals per a les seves progenitores.

Als Estats Units, en canvi, la celebració té els seus orígens cap a 1870, quan Julia Ward Howe, autora de l’Himne de batalla de la República, va suggerir que aquesta data fos dedicada a honrar la pau, i va començar celebrant cada any trobades a la ciutat de Boston, (Massachusetts) en celebració del Dia de la Mare.

L’estatunidenca Anna Jarvis, de Filadèlfia, després de la mort de la seva mare el 1905, decideix escriure a mestres, religiosos, polítics, advocats i altres personalitats, perquè la recolzin en el seu projecte de celebrar el Dia de la Mare en l’aniversari de la mort de la seva mare, el segon diumenge de maig. Va tenir moltes respostes i pel 1910 ja se celebrava en molts estats de la Unió. Veient la jove Jarvis, la gran acollida a la seva iniciativa, va assolir que el Congrés dels Estats Units presentés un projecte de llei a favor de la celebració del Dia de la Mare. Finalment, en 1914, el Congrés dels Estats Units va aprovar la data com el Dia de la Mare i la va declarar festa nacional, la qual cosa va tenir el suport del president Woodrow Wilson. Més tard altres països es van adherir a aquesta iniciativa i aviat Anna va poder veure que més de 40 països del món celebraven el Dia de la mare en dates similars. No obstant això, la festivitat impulsada per Anna Jarvis va començar a mercantilitzar-se, de manera tal que es desvirtuava l’origen sentimental de la celebració. Això va motivar que Anna presentés una demanda, en 1923, perquè s’eliminés la data del calendari de festivitats oficials. El seu reclam, de gran abast, va provocar que fos arrestada per disturbis durant una reunió de mares de soldats en lluita, que venien clavells blancs, el símbol que Jarvis havia impulsat per a identificar la data. Anna va lluitar amb insistència contra la idea que ella mateixa havia impulsat, perdent tot el suport d’aquells que l’havien acompanyada inicialment.

Sant Jordi ja és aquí

Sant Jordi ja és aquí i ho celebrem amb roses i llibres!

La Diada de Sant Jordi a Catalunya és una festa que se celebra el 23 d’abril amb el Dia del Llibre i la Fira de les Roses, símbols de la cultura i l’amor,[1] i és també una jornada que reivindica la cultura catalana. És el dia dels enamorats, i per això des del segle XV és costum regalar una rosa vermella «com la sang» a l’estimada. A la dècada de 1930 s’hi afegeix el costum de regalar un llibre al noi, amb motiu del dia del llibre.

La festa de Sant Jordi se celebra a tot el país el 23 d’abril, dia en què es va morir el cavaller Jordi l’any 303. El culte a Sant Jordi es va estendre plenament a tots els Països Catalans, durant l’edat mitjana, per bé que al segle VIII ja n’hi havia devoció. I des de l’any 1456 és el patró oficial de Catalunya. Tot i que la festa se celebrava amb més intensitat o menys des del segle XVI, és al final del XIX, amb el moviment polític i cultural de la Renaixença, quan s’instaurà Sant Jordi com la diada patriòtica, cívica i cultural més celebrada a Catalunya.

La versió catalana de la llegenda de Sant Jordi diu que després d’un combat aferrissat del cavaller i el drac, la bèstia va caure travessada pel ferro esmolat i que dels degotalls de sang que arribaven a terra en va néixer un roser que floria amb profusió cada mes d’abril. Aquesta és l’explicació que la tradició oral dóna al costum de regalar roses per la diada de Sant Jordi, el 23 d’abril.

Llegendes i relats imaginaris a banda, sabem que la tradició d’obsequiar amb roses les enamorades ve de lluny. El lligam de Sant Jordi amb el món de la cavalleria i l’amor cortès pot haver estat el germen de la tradició. També sabem que al segle XV se celebrava a Barcelona l’anomenada Fira dels Enamorats i que al voltant del Palau de la Generalitat s’instal·laven venedors d’aquesta flor. Al mateix temps, ja era costum d’obsequiar amb una rosa les dones que assistien a l’eucaristia oficiada a la capella de Sant Jordi del palau. I, finalment, hi ha qui diu que el costum de regalar roses té arrels romanes, concretament de les festes en honor a la deessa Flora, que més tard foren cristianitzades.

Les classes dels pollets i de les vaques manipulen flors amb motiu de la primavera

Les classes dels pollets i de les vaques manipulen flors amb motiu de la primavera! Quina bona olor que fan!

 

Anatòmicament, la flor és un eix de creixement limitat (braquiblast), que porta lateralment, i densament disposats, òrgans que serveixen per a la reproducció. Aquests es troben poc o molt transformats a causa de la seva funció específica, principalment els estams i els carpels. Així, tots els processos del cicle reproductiu dels espermatòfits, des de la formació d’esporangis i espores fins a la maduració i disseminació de llavors, tenen lloc a la flor, o als òrgans associats. La funció de la flor és produir llavors per a la reproducció sexual. Per a les plantes, les llavors són la pròxima generació, i serveixen com el principal mitjà amb el qual es perpetuen i propaguen les espècies. A més, la flor és un òrgan que es va definint al llarg de l’evolució, en el si de grups no estretament relacionats, sota la pressió adaptativa de millorar la reproducció en el medi aeri.

Tots els espermatòfits tenen flors que produeixen llavors, però l’organització interna de la flor és molt diferent en els dos principals grups d’espermatòfits: les gimnospermes vivents i les angiospermes. Les gimnospermes poden tenir pseudoflors que es reuneixen en estròbils, o la mateixa pseudoflor pot ser un estròbil de fulles fèrtils. La majoria de gimnospermes presenten flors unisexuals, sense perigoni; un altre aspecte és que, en les gimnospermes, sovint l’estructura i la interpretació difereix considerablement entre flors masculines i femenines de la mateixa planta. Per tot això, els autors anglosaxons consideren que la flor veritable comença amb lesangiospermes o magnoliofitins. Per tant, una flor típica d’angiosperma està composta de quatre tipus de fulles modificades, tant estructuralment com fisiològica, per produir i protegir els gàmetes: sèpals, pètals, estams i carpels.[1] Després de la fertilització, la flor dóna origen, per transformació d’algunes de les seves parts, a un fruit que conté les llavors.[2] El grup de les angiospermes, amb més de 250.000 espècies, és un llinatge evolutivament reeixit que conforma la major part de la flora terrestre existent. La flor és el caràcter definidor del grup i és probablement un factor clau en el seu èxit evolutiu. És una estructura complexa el pla organitzacional de la qual és conservat en gairebé tots els membres del grup, tot i que presenta una enorme diversitat en la morfologia i fisiologia de totes i cadascuna de les parts que la componen. La base genètica i adaptativa d’aquesta diversitat s’està començant a comprendre en detall,[3] igual que el seu origen, que data del Cretaci inferior, i la seva posterior evolució en estreta interrelació amb els animals que s’encarreguen de transportar els gàmetes.

Amb independència dels aspectes ja mencionats, la flor és un objecte important per als éssers humans. Al llarg de la història i de les diferents cultures, la flor sempre ha tingut un lloc en les societats humanes, sigui per la seva bellesa intrínseca o el seu simbolisme. De fet, es cultiven espècies per obtenir-ne flors des de fa més de 5.000 anys i, avui en dia, aquest art s’ha transformat en una indústria en contínua expansió: la floricultura.

La classe dels pollets juguen al pati

La classe dels pollets juguen al pati

El Pati

Un pati (del llatí pac a través de l’occità pàtu) és una zona sense ensostrar a l’interior d’un edifici. En una casa, el pati pot ser emprat com a lloc d’esplai, oferint seguretat i conservant la intimitat. Pot estar envoltat completament per la resta de peces de l’edifici, o bé per tàpies que el separin d’altres patis veïns o del carrer. Quan el pati se situa a la part lateral o posterior de l’edifici i està comunicat amb aquest també se l’anomena eixida. En tot cas serà una zona sense sostre. Pot tenir alguna part coberta però en aquest cas aquesta zona no tindrà cap separació amb la resta del pati. Com a molt alguna columna o arcada per suportar l’estructura del cobert oporxo.

En edificis alts d’habitatges hi ha patis interiors per il·luminar les habitacions interiors de cada pis (patis de llum). El fons del pati serà privat annex a l’habitatge de la planta baixa o primera, serà una zona comuna accessible o tancada, o bé quedarà inaccessible per motius de seguretat. Aquests patis poden coincidir amb altres anàlegs d’edificis veïns i també quedar amb un costat obert al carrer per obtenir més il·luminació.

El sòl dels patis pot estar pavimentat, o posseir una zona enjardinada. En qualsevol cas, sol disposar d’un sistema de drenatge o d’evacuació de l’aigua de pluja per evitar així la seva acumulació. Les cases romanes (Vil·la) solien disposar d’un dipòsit d’aigua, o impluvium, que s’omplia directament amb la pluja.

A Andalusia es dóna especial importància als patis i en alguns pobles i ciutats com Còrdova s’organitzen festes i concursos per incentivar-ne cura i decoració.

La classe dels porquets experimentem amb fang

La classe dels porquets experimentem amb fang!! Que divertit!!

L’argila és un material granular natural procedent de la descomposició de les roques feldespàtiques, compost principalment per silicats d’alumini hidratat. Les partícules d’argila, inferiors a les 4 micrometres de diàmetre, poden conformar unsòl homogeni (també anomenat argila) o bé formar part d’un sòl heterogeni (i en aquest cas l’argila és la fracció més fina del sòl). Els sòls argilosos són altament impermeables. Les roques formades a partir de l’argila són les argilites.

En el neolític, abans de descobrir la terrissa la qual elabora peces de fang cuites, els humans ja utilitzaven el fang (argila mullada i pastada) per a fer-se utensilis per a les seves necessitats, tals com posar-hi menjar sec, cereals i d’altres productes, però no així els líquids, ja que no eren estancs. Més tard es va descobrir la terrissa cuita, més forta i estanca, la qual ja permetia posar-hi líquids.

Els primers usos de l’argila foren l’elaboració de tot tipus d’atuells estancs per a contenir productes necessaris per als establiments humans: plats, gots, olles, cassoles, etc. Aquests atuells foren especialment útils per a guardar provisions, com ara: l’aigua, els llegums, les fruites, etc. atès que evitaven que es fes malbé el menjar.

Des del neolític fins a l’edat mitjana, l’argila s’utilitzava per a construir les parets de les cases. A casa nostra, fou utilitzada per les tribus dels ibers, els quals també utilitzaven l’argila per a fer gerros d’argila negra.

Els romans admiraren la ceràmica dels grecs, la tècnica dels quals era submergir la peça en una suspensió de partícules d’argila amb un alt contingut d’un element especial, amb la qual cosa s’aconseguia una millor brillantor en polir-la. Posteriorment, la coïen en un forn amb molta oxigenació. Les peces es feien en motlles que tenien motius decoratius repetits els quals després quedaven reproduïts en relleu sobre la superfície de la peça.

El procediment artesà d’elaboració de les peces d’argila segueix amb poques variacions fins avui en dia, tot i que en l’actualitat es fan decorades i la producció s’orienta cap a aspectes decoratius havent-se perdut la utilització per als usos de la cuina. Tanmateix, la ceràmica es fa servir encara en alguns restaurants de luxe.

La classe de les vaques reguen el seu hortet

Les vaques reguen el seu hortet! Ja tenim pèsols i les pastanagues ja treuen el cap!!

L’hortet,  també hort urbà; és la pràctica de l’agricultura a les ciutats.

Es coneixen com a horts urbans els horts situats dins les ciutats, en aquest cas poden ser petites parcel·les, de vegades de propietat municipal que s’arrenden individualment i formen una xarxa (com passa a ciutats com Barcelona).[1] També poden ser les iniciatives públiques i privades que en països en desenvolupament es promouen per a les famílies d’escassos recursos econòmics, que habitualment tenen els horts dins la seva pròpia casa.

Un concepte comercial d’hort urbà es refereix a les tècniques amb un substrat i reg gota a gota a dins de contenidors adequats ubicats en algun lloc amb prou sol dins les cases.

Alguns dels seus avantatges són:

  • Reducció del consum de combustible per a transportar aliments des de fora de la ciutat. Això també implica la reducció de conservants, ja que els productes no seran transportats durant dies.
  • Millor coneixement dels productes químics utilitzats per als conreus, ja que sovint qui consumeix la collita és qui la planta.
  • Augment de la cohesió social i de la solidaritat intergeneracional mitjançant programes d’intercanvi de coneixements en què persones majors ensenyen els joves com treballar la terra.
  • Beneficis terapèutics a diferent nivell, que són utilitzats per institucions dedicades a col·lectius de gent gran o en risc d’exclusió social.
  • Usos simbòlics, on representar valors i conviccions, on expressar la protesta i reivindicar models alternatius.
  • Producció per a l’autoconsum.
  • Millorar el valor estètic de la ciutat.

Joc Lliure a la classe dels porquets

Joc lliure a la classe dels porquets

 

Etimològicament la paraula joc ve del llatí Iocus-i, que significa diversió, esbarjo, broma, passatemps. El joc és una activitat universal, una constant antropològica que trobem a totes les cultures, una activitat que l’ésser humà practica al llarg de tota la seva vida. Per tant, és una activitat transcendental, fonamental per a l’home, fins al punt que de la seva manifestació i possibilitats d’expressió en pot dependre considerablement l’evolució, el desenvolupament i la maduració.[1] La transcendència del joc en la vida dels infants queda recollida en l’article 7 de la Declaració dels Drets de l’Infant, adoptada per l’Assemblea General de l’ONU del 1959, on diu: L’infant gaudirà plenament de jocs i d’esbarjos, els quals hauran d’estar orientats vers les finalitats perseguides per l’educació; la societat i les autoritats públiques s’esforçaran a promoure la satisfacció d’aquest dret. El joc és una activitat voluntària que troba el que busca en ella mateixa i en el desenvolupament del seu propi procés. El joc, per al nen o nena, és una activitat molt seriosa en què s’implica totalment (sentiments, pensaments, etc.). La pràctica del joc li serveix per demostrar i afirmar la seva personalitat.

El joc pot ser lliure o dirigit. El joc lliure és aquell que es dóna quan l’infant juga espontàniament, per iniciativa personal i amb absoluta llibertat.[3] En canvi, en el joc dirigit l’adult té el paper de proposar, animar, organitzar i dirigir el joc i proveir els materials.

Un exemple de joc són els escacs, on cal usar el cervell per a jugar la partida i guanyar-la. Les parts clau d’un joc són els objectius, les regles, els reptes i la interactivitat. Els jocs normalment generen estimulació física o mental i, sovint, ambdues; ajuden a adquirir habilitats pràctiques, serveixen com a exercici i desenvolupen un rol educacional i psicològic.

Les classes dels conillets i dels porquets experimentem amb trossos de roba

Les classes dels conillets i dels porquets experimentem amb trossos de roba de diferents textures!!

La roba és qualsevol de les peces de drap o tela que serveixen per a vestir persones, mobles i llars. Va sorgir per protegir el cos del clima i els objectes de la brutícia, però els seus usos s’han anat multiplicant. Els materials són variats, des de pells fins a cotó o fibres sintètiques. La moda dicta l’estil predominant a cada època i el tipus de roba indica la classe social i part de la manera de pensar de la persona que la posa. Hi ha roba específica per a una activitat, com l’equipament esportiu, els uniformes professionals o els vestits religiosos, entre altres. Ensenyar una part del cos o una altra, especialment el de la dona, depèn de les normes de pudor d’una societat concreta.

La roba és un tipus d’indument, de vestidura, és a dir, és un subconjunt de la indumentària, mot que designa genèricament tota mena de peces de vestir (incloent-hi, per exemple, el calçat, els complements i ornaments, etc.). També es denomina indumentària la disciplina que estudia els induments. Hi ha tres grans tipus d’indumentària, i, consegüentment, tres branques especialitzades d’estudis indumentaris: la indumentària civil (incloent-ne la popular-tradicional o folklòrica); la indumentària militar (estudiada per la uniformologia); i la indumentària eclesiàstica.

La història de la roba està vinculada a la història del vestit al principi, després a la història de la moda. Al principi concebuda per protegir, la roba passa d’un paper d’habitacle (simples pells d’animals) a un paper d’eina quan evoluciona per tal de facilitar els moviments després a un paper d’adorn quan es guarneix d’adorns.

Les seves evolucions progressives estan també vinculades a les exigències específiques que són atribuïdes a la seva funció : vestit militar, roba de treball, roba d’esport, etcètera.

El ritme de transformació del vestit s’accelera en el transcurs del segle XIV a conseqüència de l’evolució de les tècniques i de l’evolució dels intercanvis comercials.

Es considera generalment que existeix dues fases en la història del vestit. La primera correspon al període dit del vestit impersonal, dels orígens al segle XIV. S’obre llavors la del vestit anomenat personalitzat.

La classe de les vaques i els pollets aprenen i manipulen amb el color groc

La classe de les vaques i els pollets aprenen i manipulen amb el color groc!!

El groc (del llatí “crocus”, safrà) és aquell color que té una longitud d’ona compresa entre els 565 nm i els 590 nm. El groc és el complement del blau, i com a tal, els pigments grocs absorbeixen la llum blava.

El groc és també un dels pigments primaris

  • Aquest color s’associa al papat, ja que és un dels colors de la bandera de l’Estat del Vaticà.
  • La premsa groga és la sensacionalista de baixa qualitat.
  • Els groguets són l’equip de futbol Vila-real CF, així com els seus seguidors.
  • En anglès el groc s’associa amb la covardia. En altres llengües es relaciona amb l’avarícia.
  • En alguns països i ciutats (com parcialment a Barcelona) els taxis són de color groc. La pràctica té el seu origen a Nova York, on un taxista pintà el seu taxi de groc després de descobrir que és el color que més fàcilment es veu de lluny.
  • Els llapis típics es pintaven de groc perquè el millor grafit venia de la Xina i aquest color s’associava als xinesos (pel seu emperador).
  • Com que està associat a la monarquia, està present en molts escuts.
  • Una targeta groga en futbol és un avís, a la segona es mostra la vermella i hi ha expulsió.
  • El mallot groc simbolitza el lideratge en el Tour de França, prova reina del ciclisme.
  • Un “riure groc” o fins i tot una “persona groga” en les cultures àrab i francesa vol dir falsedat.
  • A mar, la bandera groga significa “bany amb precaució”.
  • En la cromoteràpia s’usa per animar un pacient, ja que és el color del sol, de la llum i l’alegria.
  • És el color de la mala sort en el teatre perquè Molière va morir a escena vestint d’aquest color.
  • Com és el to de l’or, té a veure amb la riquesa.
  • És el color dels contenidors per a reciclar el plàstic.
  • Les pàgines grogues inclouen els telèfons dels comerciants d’una localitat.
  • L’hinduisme l’associa a l’activitat intel·lectual.
  • A Itàlia és el color de la novel·la de misteri.
  • Les pàgines grogues són, a molts països, els directoris telefònics.
  • En els semàfors l’entremig entre el verd i el roig. Si està intermitent significa precaució.