psicomotricitat a la Cucafera

La classe del lleons fan psicomotricitat

La classe del lleons fan psicomotricitat!! Qué bè ens ho passem! 🙂

La psicomotricitat és el conjunt “d’interaccions cognitives, emocionals, simbòliques i sensori motrius en la capacitat de ser i d’expressar-se en un context psicosocial”, segons la definició consensuada per les associacions espanyoles de Psicomotricitat o Psicomotricistes. La psicomotricitat és l’acció del sistema nerviós central que crea una consciència en l’ésser humà sobre moviments que realitza a través dels patrons motors, com ara la velocitat, l’espai o el temps. 

Basat en una visió global de la persona, el terme psicomotricitat integra les interaccions cognitives, emocionals, simbòliques i sensorio-motrius en la capacitat de ser i d’expressar-se en un context psicosocial. La Psicomotricitat desenvolupa un paper fonamental al desenvolupament de la personalitat. Partint des d’aquesta concepció es desenvolupen diferents formes d’intervenció psicomotriu que troben la seva aplicació sigui quina sigui la seva edat, en els àmbits preventiu, educatiu, reeducatiu i terapèutic.

Els primers moviments que un nadó realitza al néixer voluntàriament s’anomenen moviments elementals locomotrius com pot ser gatejar, posar-se dret, donar patadetes amb el peu, etc.

Aquests moviments de mica en mica es van fent més específics i els anomenem: desplaçaments naturals, desplaçaments construïts i els salts. Si ho mirem des d’un punt de vista educatiu, el docent ha de tenir en compte alguns factors com són: la posada en acció, el ritme d’execució, els canvis de direcció, les parades i la durada de l’execució. Per això a continuació s’especificaran més aquests moviments per poder-los conèixer i diferenciar clarament.

  • Desplaçaments naturals: Aquests els podem observar quan l’infant es posa amb contacte amb el seu entorn i practica les habilitats com són la marxa i la carrera. Els llocs on podrà realitzar-les amb més facilitat serà a casa i a l’escola, per tant aquests dos llocs li proporcionaran molts dels moments de l’aprenentatge.

– La marxa en posició dreta succeeix quan l’infant passa d’arrossegar-se a caminar a quatre grapes i després a posar-se dret mitjançant l’acció de trepar. Més endavant passa a caminar amb ajuda fins que finalment ja passa a ser una marxa elemental per a la seva vida.

– La carrera es defineix com la successió alternativa de suports dels peus sobre la superfície de desplaçaments.

  • Desplaçaments construïts: Aquests són una derivació dels naturals i s’elaboren amb uns objectius previs. Els podem considerar molt importants en l’educació infantil, ja que potencien la motricitat i la coordinació de l’infant. Se’n poden destacar alguns com: desplaçaments analítics, desplaçaments sobre materials, desplaçaments rítmics, desplaçaments variant el medi, etc.
  • Els salts: Aquest es defineix com el moviment en què està implicat un enlairament del cos del terra. Es pot realitzar tant amb un peu com amb els dos. En aquest salt, el cos queda suspès en l’aire momentàniament per després tornar a tocar a terra. A l’hora de realitzar el salt es poden observar quatre fases: la fase prèvia on s’agafa velocitat, la fase d’impuls, la fase de suspensió i finalment la fase d’amortiment o també anomenada de caiguda. Per últim, podem observar com els salts poden ser tant horitzontals com verticals.

 

20160701_095519_resized

Les classes de p-1 juguen amb l’aigua a l’estiu

Les classes de p-1 juguen amb l’aigua!! Que fresquets que estan!! Bon estiu!

L’estiu és una de les quatre estacions de les zones temperades. Astronòmicament, comença amb el solstici d’estiu (al voltant del 21 de juny en l’hemisferi nord i el 21 de desembre en l’hemisferi sud), i acaba amb l’equinocci de tardor (al voltant del 21 de setembre en l’hemisferi nord i el 21 de març en l’hemisferi sud). No obstant això, a vegades és considerat com els mesossencers de juny, juliol i agost en l’hemisferi nord i desembre, gener i febrer en l’hemisferi sud.

Dins l’estiu es parla sovint de la “canícula“, que és un període de quatre a sis setmanes, que comprèn part del mes de juliol i gairebé tot el d’agost, i durant el qual sol fer molta calor.

Hi ha un augment fort de la temperatura, degut a la inclinació de l’eix de rotació de la Terra respecte al pla de l’eclíptica, que fa que a les zones on és estiu els raigs del Sol incideixin més perpendiculars i durant més temps al llarg del dia, ja que també augmenta la durada del dia respecte a la nit. Paradoxalment a l’hemisferi nord la distància respecte al Sol és major durant els mesos d’estiu que a l’hivern.

En les regions temperades de la Terra acostuma a ser una època de l’any amb poques precipitacions, o de molt curta durada. El risc de sequera augmenta en molts indrets.

A la natura, es produeix la fructificació de la majoria de plantes, per això és important per a l’agricultura.

En molts països es produeix el període de vacances, tant pel que fa a l’escola com a la majoria de feines. Per això s’associa a una època de diversió i de relaxament, oposat a la rutina de la resta de l’any. Nombrosos llibres s’ocupen de l’estació com un temps de descobertes, de canvi. En la teoria dels quatre humors, li correspon la bilis.

IMG-20160628-WA0011

Els nens i nenes de p2 juguen amb l’aigua

Els nens i nenes de p2 juguen amb l’aigua!! Comencem jocs d’aigua!!! Que fresquets!!

 

L’aigua és un compost químic transparent, inodor, insípid, químicament format per hidrogen i oxigen, de fórmula empírica H2O, que és el constituent majoritari de la pluja, mars, llacs, rius… Té una elevada capacitat per a dissoldre substàncies i rarament es troba com a substància pura sinó essent part d’alguna mescla. A la natura tota l’aigua es troba barrejada amb altres substàncies (sals minerals, gasos, partícules en suspensió,…). Aquesta quan és pura es pot obtenir en el laboratori mitjançant processos de purificació, com ara la destil·lació.

Es una substància amb una estructura química peculiar. La disposició a l’espai dels dos àtoms d’hidrogen respecte de l’àtom central d’oxigen permet la formació d’enllaços febles entre àtoms d’O i d’H de molècules diferents (ponts d’hidrogen). Això afecta les seves propietats físiques, sobretot les temperatures de fusió i ebullició, que són relativament altes comparades amb substàncies químiques de pes molecular similar com per exemple el metà, l’amoníac, l’età, la seva capacitat de dissoldre substàncies polars, i la corba densitat temperatura alterada (per això el gel flota sobre l’aigua líquida).

Com totes les substàncies, pot canviar d’estat. Comunament hom diu aigua per a referir-se a l’aigua en estat líquid, gel o glaç per a l’aigua en estat sòlid, i vapor quan és en estat gasós. La temperatura de fusió de l’aigua, a una pressió de 1013 hPa, és de 0 °C, i la d’ebullició de 100 °C (a la mateixa pressió).

A temperatura ambient l’aigua pura és líquida, inodora, insípida i incolora, tot i que adquireix una lleu tonalitat blava en grans volums, a causa de la refracció de la llum en travessar-la, ja que absorbeix amb major facilitat les longituds d’ona llarga (vermell, taronja i groc) que les longituds d’ona curta (blau, violeta), desviant lleugerament aquestes últimes, provocant que en grans quantitats d’aigua aquestes ones curtes es facin apreciables. És l’únic compost que pot estar en els tres estats (sòlid, líquid i gas) a les temperatures que es donen en la Terra. Es troba en forma líquida als mars, rius, llacs i oceans; en forma sòlida, neu o gel, als casquets polars, en els cims de les muntanyes i als llocs de la Terra on la temperatura és inferior a zero graus Celsius; i en forma de gas es troba formant part de l’atmosfera terrestre com vapor d’aigua. És el compost amb la calor latent de vaporització més alt, 540 cal/g (2,26 kJ/g) i amb la calor específica més alta després del liti, 1 cal·g⁻¹·K⁻¹ (4,18 kJ·kg⁻¹·K⁻¹). Es considera fonamental per a l’existència de la vida. No es coneix cap forma de vida que tingui lloc en la seva absència completa.

sorra de platja a la Cucafera

Les classes dels conillets i dels porquets experimenta amb sorra de platja

Les classes dels conillets i dels.porquets experimenta amb sorra de platja!! Hem trobat petxines,pedres… ha estat molt divertit!

La sorra o arena és un exemple de matèria granular. La sorra es crea per un procés natural dividint la roca finament, en partícules o grànuls que comprenen unes mides de 0,063 a 2 mil·límetres. Una partícula individual en aquest rang de mides s’anomena gra de sorra. La següent mida més petita en geologia és el llim: que són partícules per sota de 0.063 mm de mida. La següent classificació segons la mida per damunt de la sorra és la grava, amb partícules que s’estenen fins a 32 mm.

El material més comú que la forma en els continents i escenes costaneres no tropicals és el sílice (diòxid de silici), normalment en forma de quars que a causa del seu principi químic i duresa considerable és bastant resistent a la meteorització. Tanmateix, la seva composició fa variar segons la roca local, fonts i condicions. La sorra de corall trobada en escenaris costaners tropicals i subtropicals són reduïts en pedra calcària. Arkose son sorres o gres amb considerable feldspat contingut que es deriva de la meteorització i l’erosió del granit pròxim normalment. Algunes localitzacions tenen sorres que contenen magnetita, clorita, glauconita, o guix. Les sorres riques en magnetita són de color fosc tirant a negre, ja que s’obtenen de basalts volcànics.

Les sorres de glauconita-clorita són típicament de color verd, com les sorres s’obtenen de basalts (laves) amb un contingut d’olivina alt. Les dunes de sorra de guix al Monument Nacional de les Sorres Blanques a Nou Mèxic són famoses pel seu color blanc brillant.

És transportada pel vent i l’aigua i dipositada en forma de platges i dunes. En un desert, per exemple, es poden formar mars de dunes anomenats erg. Els compost més comú que forma la sorra és el SiO2.

 

 

Les classes dels conillets i dels porquets pinta un mural amb colors

Les classes dels conillets i dels porquets pinta un mural amb colors!! Quina obra d’art!!

 

Un mural és una imatge que fa servir com a suport un mur o paret. Ha estat un dels suports més usuals en la història de l’art. La pedra o el maó és el material de què està fet aquest suport. La pintura mural sol tenir un caràcter decoratiu de l’arquitectura, encara que també compleix finalitats didàctiques. A diferència de la gigantografia, el mural ha de contenir un relat. Per això, es diu que és com una pel·lícula quieta. És monumental, la qual cosa no solament ve donada per la grandària de la paret sinó que, per qüestions compositives de la imatge poliangular, fa referència als diferents “punts de vista” i “mides del pla”, els quals poden estar en un mateix camp plàstic.

La primera pintura de la història, la rupestre, es va executar sobre les parets de roca de les coves paleolítiques. Usaven pigments naturals amb aglutinants com la resina. La pintura sobre murs i parets va dominar durant l’antiguitat i durant l’època romànica. Va decaure en el gòtic, pel fet que les parets es van substituir per vitralls, de manera que hi havia menys superfície sobre la qual pintar, i això va determinar també l’auge de la pintura sobre taula. Durant el Renaixement, es van produir grans murals, com els frescos realitzats per Raffaello Sanzio a les estances del Vaticà i l’obra de Miquel Àngel a la capella Sixtina. Posteriorment, s’ha limitat a les parets dels edificis i els sostres, i en destaquen les grans decoracions del barroc i el rococó, que, combinades amb relleus d’estuc, donaven lloc a creacions il·lusionistes impressionants.

IMG-20160530-WA0011

Les classes de les vaques i dels pollets aprenen el color blau

Les classes de les vaques i dels pollets aprenen el color blau fent activitats xulíssimes!! Gomets,pintura,globus,ulleres... caram quantes coses que fem!!!

El blau (del germànic “blau”) és un dels tres colors primaris additius. Es considera un color fred i oposat al taronja. En català se sol usar per referir-se a qualsevol color del blau al cian.

Moltes llengües usen la mateixa paraula per referir-se al nostra color com al verd, que consideren tonalitats del mateix color. Tonalitats són el blau cel, el blau marí, l’atzur, l’anyil, el cobalt, el cian, el blau elèctric, el de Prússia, l’indi o el ceruli. El color turquesa seria un cas clar de la manca de fronteres nítides. El rus, en canvi, considera colors separats el blau fosc i el clar. El clar té la longitud d’ona més xicoteta dels tres colors primaris (uns 470 nanòmetres). Un cel clar un dia assolellat està acolorit del color per la dispersió de Rayleigh de la llum del Sol. Les grans masses d’aigua (H2O) pareixen blaves perquè la llum roja, al voltant dels 750 nm, hi és absorbida com un harmònic de la vibració O-H. Curiosament, l’aigua pesant (D2O) és incolora, ja que la banda d’absorció és a una longitud d’ona més llarga (~950 nm).

Un exemple en l’espai de colors RGB té unes intensitats de [0, 0, 255] en una escala de 0 a 255. Essent complementari del groc; els seus pigments  absorbeixen la llum groga.

  • En català és una equimosi ço és una marca blava o violàcia sota la pell deguda a una petita hemorràgia interna produïda per un cop.
  • Al País Valencià un blaver (o blavero) és un partidari del secessionisme lingüístic entre les variants dialectals del Principat de Catalunya i les variants valencianes, de la llengua catalana.

 

pèsols

Els nens i nenes de p-2 han recollit pèsols que van sembrar i ara han plantat tomàquets

Els nens i nenes de p-2 han recollit els pèsols que van sembrar i ara han plantat tomàquets!!

El pèsol o pesolera (Pisum sativum) és una planta de la família de les lleguminoses o fabàcies. Pèsol és un nom que s’aplica tant a la planta com a la seva llavor, que és comestible.

A Mallorca, pot tenir diversos noms; xítxero o xitxo, al llevant; xítxol a Sóller, pitxo a algun poble petit (Santa Margalida); estiragassó al poble de Felanitx…

El pèsol és natiu d’Àsia Menor i durant milers d’anys ha estat un conreu important. Abans era important per la seva proteïna en la dieta humana. Actualment és una verdura i un component del pinso pels animals.

Del gènere Pisum n’hi ha també altres espècies a Àfrica, Àsia i Europa.

Tavelles de pèsols de la mateixa varietat

Planta anual herbàcia d’alçària variable de 0,5 a 1,2 metres amb fulles compostes, flors autògames generalment blanques, solitàries o agrupades en dues amb cinc dents, amb deu estams, fruit en llegum, bivalve, amb llavors llises o anguloses.

Les arrels arriben a un metre de fondària, en les arrels laterals hi ha nòduls amb els bacteris fixadors de nitrogen atmosfèric de l’espècie Rhizobium leguminosarum.

Les tiges són prostrades o enfiladisses, fan de d’un metre i mig a dos metres de llarg i són de color verd blavós.

Les fulles tenen circells. Les estípules són grosses, de 4 a 10 cm d’ample i amb forma de cor. Els folíols són ovats o àmpliament el·líptics, arrodonits i enters de 7 cm de llarg i de mig a 4 cm d’amples.

Les flors tenen un peduncle de 5 a 10 mm de llarg. El calze és ovat-lanceolat. La corol·la fa de 15 a 36 mm de llarg. En lasubespècie Pisum sativum ssp. Sativum la bandera és blanca. Les flors tenen nèctar, però generalment són poc visitades per les abelles i predomina l’autofecundació, perquè són autògames. Floreix a la primavera o abans, segons el clima.

Els llegums fan de 3 a 5 cm de llargada i, segons la varietat, contenen de 4 a 10 llavors que fan de 3 a 9 mm de diàmetre.

20160524_095941_resized

La classe dels porquets fa joc heurístic

La classe dels porquets fa joc heurístic !!

El joc heurístic amb objectes

En els inicis dels anys 80 la professora Elinor Goldschmied, en una estada a Barcelona, ens inicià en la formulació i pràctica d’una activitat de descoberta d’objectes destinada a infants en el primer any de vida (entre deu i dotze mesos): “La panera dels tresors”.

Poc temps més tard ens aportà la sistematització d’una segona activitat en el mateix marc de l’exploració i descoberta d’objectes: el “Joc Heurístic”; una activitat adreçada a infants en el segon any de vida a l’escola bressol. Considerada com una continuació de la “Panera dels tresors”, és una manera organitzada de respondre a les demandes i possibilitats evolutives dels infants.

Des d’aleshores, hem anat analitzant, aprofundint i millorant aquest treball. Hi hem introduït modificacions i perfilat detalls que acosten cada cop més a la pràctica del joc a l’objectiu inicial: facilitar als infants la pràctica d’una activitat que en aquesta edat realitzen espontàniament a qualsevol lloc i amb el material que tenen a l’abast: la descoberta d’objectes. Parlem, doncs, del JOC HEURÍSTIC AMB OBJECTES.

La pràctica del joc s’ha difós àmpliament a molts indrets i són moltes les escoles bressols que la inclouen dins les seves programacions.

Objectius

Exercita i enriqueix les capacitats dels infants, físiques, mentals, emocionals i socials. Afavoreix el treball en grup. Dóna l’oportunitat a l’educadora de conèixer millor cada un dels nens.

Què és i a qui va adreçat

El joc heurístic amb objectes és una activitat educativa proposada per Elinor Goldschmied per a infants d’1 a 2 anys en col·lectivitat, que es realitza a partir d’un material de joc no convencional que els estimula a l’exploració i a l’experimentació.

Conceptualment, i com a treball de combinació d’objectes, és una continuació d’una primera activitat d’exploració dels objectes, un per un, pròpia dels infants entre 6 i 12 mesos, i sistematitzada també per la mateixa autora sota el nom de “La panera dels tresors”.

El joc heurístic amb objectes no és una didàctica; no hi ha una manera definida per posar-lo en pràctica i cadascú, en la seva situació, té unes idees determinades i utilitza uns materials concrets. Veritablement, un dels grans mèrits d’aquesta activitat és que afavoreix la creativitat en els adults i fa més estimulant la tasca d’atenció als infants.

construccions a la Cucafera

Construccions a la classe dels conillets

La classe dels conillets juga amb construccions! Que bé ens ho passem 🙂

La construcció és l’art o tècnica per crear construccions, és a dir, de fer o realitzar i portar a bon terme les obres d’un edifici o de fer i portar a bon terme la realització d’una obra pública com pot ser una carretera, un port, etc.

La construcció, com a part de l’arquitectura, comprèn el conjunt de tècniques, materials, processos, arts i oficis per tal de fer les obres d’un edifici o realitzar una obra pública.

En les construccions d’edificis o obres públiques es tenen en compte les propietats del terreny i dels materials de construcció, els condicionants dels diferents processos o tècniques aplicades a cada part de l’obra així com les accions a que està sotmès l’edifici al llarg de la seva vida útil, com són: el pes dels materials, el pes derivat de l’ús de l’edifici o sobrecàrrega, les accions del vent o dels terratrèmols, la contaminació atmosfèrica, el risc d’incendi, etc.

La construcció naval o la construcció aeronàutica, etc., són conceptes equivalents a la construcció arquitectònica, referits a les tècniques pròpies de l’enginyeria especialitzada en els vaixells, els avions, etc.

En el sentit més ampli o general s’anomena “construcció” a tot allò que exigeix, abans de fer-se, tenir o disposar d’un projecte o pla predeterminat, o que es fa ajuntant diversos components segons un ordre determinat. Com a exemples tenim: les construccions sintàctiques o gramaticals, la construcció musical, les construccions de la ment, etc. Conseqüentment en el sentit més ampli i general, el mot “construcció” es fa servir en diverses disciplines, tant científiques, tècniques o aplicades com en les que corresponen a les humanitats: la gramàtica, la pedagogia, la psiquiatria, la teoria de l’art, etc.

El mot “construcció” significa també “la cosa construïda”, per exemple quan diem “es tracta d’una construcció sòlida” o “és una construcció de gran complexitat”.

La Cucafera pintant amb pinzells

La classe dels pollets pinta amb pinzell i esponja

La classe dels pollets pinta amb pinzell i esponja!

 

El fílum porífera (vulgarment, esponja o porífers) són un grup d’animals ja conegut des de temps remots. Aristòtil, tres segles abans de Crist, esmenta ja en els seus escrits a alguns d’aquests éssers, dels quals va fer interessants observacions. L’acceptació del clade Epitheliozoa comportaria que aquest tàxon és parafilètic, car els eumetazous en descendeixen.

Eren ja utilitzades pels grecs, que en les tèbies aigües de l’arxipèlag hel·lènic, des de temps immemorial, es van dedicar a la seva pesca, en què van arribar a ser molt hàbils. No sols les utilitzaven en la higiene personal, sinó també per a folrar per dins els cascos de bronze i pesants armadures de guerra.

La classificació d’aquest grup dins del món animal o vegetal va constituir un veritable problema per als científics, ja que en trobar iode en el seu cos es creia que eren vegetals. Fins ben entrat el segle XVIII, l’origen de les esponges es va justificar de diverses maneres, primer com a escuma de mar solidificada, després com nius de certs animals marins o com a plantes.

Va ser l’anglès John Ellis, el 1786, qui va resoldre definitivament l’enigma, declarant que les esponges són, de fet, organismes animals. Ellis va observar els moviments de retracció i expansió dels porus del cos de l’esponja, així com els corrents d’aigua que els travessen el cos.

No obstant això, a les esponges, els manquen algunes característiques dels animals típics: no tenen teixits totalment diferenciats. En certa manera, es podrien considerar equivalents a colònies de cèl·lules on cadascuna continua alimentant-se per si mateixa.