disfressa a la cucafera

Les classes dels elefants i les zebres pinten la seva disfressa

Les classes dels elefants i les zebres pinten la seva disfressa

Una disfressa és un conjunt d’elements externs utilitzats per aparentar una personalitat diferent de la pròpia. La pràctica de disfressar-se s’originà per a dur a terme rituals religiosos a l’Edat Antiga amb l’ús de roba i màscares, juntament amb una determinada música, gestos i canvis de veu, el que derivaria en les primeres obres teatrals. A finals de l’Edat Mitjana s’estengueren els balls de disfresses i s’iniciaren els balls de carnaval els dies anteriors a la Quaresma.

El carnaval (o carnestoltes, nom habitual als Països Catalans) és una celebració que pertany al calendari lunar. Per aquest motiu, és una festa mòbil que se celebra set setmanes després de la primera lluna plena passat el solstici d’hivern. Però el carnaval s’ha d’emmarcar dins un cicle sencer amb sentit propi, el cicle que precedeix la quaresma. Per tant, des d’aquesta altra perspectiva, per situar el carnaval en el calendari hem de buscar la primera lluna plena posterior a l’equinocci de primavera. El diumenge següent és Diumenge de Pasqua i el diumenge de la setmana anterior és Diumenge de Rams. A partir d’aquest últim comptem quaranta dies enrere i arribem al Dimecres de Cendra, el primer dia de la quaresma i l’últim del carnaval. El dijous anterior és l’inici tradicional de la setmana de carnaval o Dijous Gras. D’aquesta manera, el Dimecres de Cendra es mourà entre els dies 4 de febrer i 10 de març, i el Dijous Gras oscil·larà entre el 29 de gener i el 4 de març.

En la vella societat rural, fortament estructurada pel cristianisme, el temps de carnestoltes oferia, mascarades rituals d’arrel pagana i un lapse de permissivitat que s’oposava a la repressió dels instints i la severa formalitat litúrgica de la quaresma. Actualment el carnaval s’ha convertit en una festa popular de caràcter lúdic al voltant del rei Carnestoltes.

Històricament han destacat diferents carnavals arreu de Catalunya diferenciats per les seves particularitats, com els de Barcelona, el de Sitges, i Tarragona en el vessant més brasilera i el de Vilanova i la Geltrú i Solsona com a tradicionals.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà


*