ous de pasqua a la Cucafera

Els alumnes de la cucafera han pintat ous de pasqua

Els alumnes de la cucafera han pintat ous de pasqua! Bones vacances de setmana santa!

L’ou de Pasqua és un símbol d’origen pagà que significa el ‘renaixement’, adoptat pel cristianisme per celebrar la Pasqua, com a icona de la resurrecció de Jesús. La mona de Pasqua dels Països Catalans pot adoptar la forma d’un ou de xocolata en record d’aquesta tradició. Els ous de Pasqua més antics de què es té notícia es pintaven per celebrar l’Any Nou del zoroastrisme, que queia en una data similar a l’actual celebració.

Durant segles, fins ben entrat el segle XX, va ser costum entre els pastissers i també a les cases de fer tortells o coques amb ous durs incrustats a la superfície, que els padrins regalaven als fillols el diumenge de Pasqua Florida o l’endemà. Segons la tradició, el dolç havia de tenir tants ous com anys tenia el nen o nena a qui anava destinat, fins que ja havia fet la primera comunió. Amb els anys, els ous passaren a ser de xocolata, i avui la mona s’ha convertit en una figura de xocolata que pot ser de moltes menes i colors: podem trobar des de l’ou tradicional fins a personatges de dibuixos, animals, jugadors de futbol, etc. Però un element comú que encara mantenen moltes mones són les plomes d’oca tenyides de colors vius i el pollets grocs de feltre

La tradició, present especialment a països de l’Est d’Europa i anglosaxons, consisteix a amagar ous pintats (poden ser ous reals o de dolços) pel jardí o la casa perquè els infants els trobin. Com més ous es troben, més caramels s’obtenen al final. Si hi ha diversos nens es munta com un concurs. La decoració dels ous pot ser variada i més o menys rica. Entre els ortodoxos predomina el color vermell, per la sang de Crist.

A Alemanya, amb tots els ous en rotllana, es balla una dansa que expressa l’alegria pel missatge cristià, amb la dificultat que s’ha de ballar sense trencar els ous.[2] La llegenda diu que aquests ous els ha portat la llebre de Pasqua. Aquests ritus s’han exportat a diversos països sud-americans.

 

 

 

 

20170314_094923_resized

La classe dels lleons fa joc heurístic

La classe dels lleons fa joc heurístic !!!!

 

En els inicis dels anys 80 la professora Elinor Goldschmied, en una estada a Barcelona, ens inicià en la formulació i pràctica d’una activitat de descoberta d’objectes destinada a infants en el primer any de vida (entre deu i dotze mesos): “La panera dels tresors”.

Poc temps més tard ens aportà la sistematització d’una segona activitat en el mateix marc de l’exploració i descoberta d’objectes: el “Joc Heurístic”; una activitat adreçada a infants en el segon any de vida a l’escola bressol. Considerada com una continuació de la “Panera dels tresors”, és una manera organitzada de respondre a les demandes i possibilitats evolutives dels infants.

Des d’aleshores, hem anat analitzant, aprofundint i millorant aquest treball. Hi hem introduït modificacions i perfilat detalls que acosten cada cop més a la pràctica del joc a l’objectiu inicial: facilitar als infants la pràctica d’una activitat que en aquesta edat realitzen espontàniament a qualsevol lloc i amb el material que tenen a l’abast: la descoberta d’objectes. Parlem, doncs, del JOC HEURÍSTIC AMB OBJECTES.

La pràctica del joc s’ha difós àmpliament a molts indrets i són moltes les escoles bressols que la inclouen dins les seves programacions.

Exercita i enriqueix les capacitats dels infants, físiques, mentals, emocionals i socials. Afavoreix el treball en grup. Dóna l’oportunitat a l’educadora de conèixer millor cada un dels nens.

El joc heurístic amb objectes és una activitat educativa proposada per Elinor Goldschmied per a infants d’1 a 2 anys en col·lectivitat, que es realitza a partir d’un material de joc no convencional que els estimula a l’exploració i a l’experimentació.

Conceptualment, i com a treball de combinació d’objectes, és una continuació d’una primera activitat d’exploració dels objectes, un per un, pròpia dels infants entre 6 i 12 mesos, i sistematitzada també per la mateixa autora sota el nom de “La panera dels tresors”.

El joc heurístic amb objectes no és una didàctica; no hi ha una manera definida per posar-lo en pràctica i cadascú, en la seva situació, té unes idees determinades i utilitza uns materials concrets. Veritablement, un dels grans mèrits d’aquesta activitat és que afavoreix la creativitat en els adults i fa més estimulant la tasca d’atenció als infants.

 

collage de color groc a la cucafera

Les Classes de P2 fan un collage de color groc

Les Classes de P2 fan un collage de color groc!! Què bé s ho passen!!

El Collage (del francès, coller: enganxar) és una tècnica pictòrica consistent en la realització d’una pintura o dibuix amb un o més objectes superposats o no, enganxats a un suport. El collage es pot compondre per complet o solament en part de fotografies, fusta, pell, diaris, revistes, objectes d’ús quotidià, etc. Quan l’objecte resultant se separa de la paret, parlem d’assemblage.

Encara que es considera que va ser Picasso qui va inventar el collage el 1912 amb la seva pintura Naturalesa morta amb cadira de reixeta, està en discussió si va ser primer Picasso o Georges Braque. En tot cas, trobem un precedent amb l’art trobat del dadaista Marcel Duchamp. Amb aquest gènere artístic, l’artista tria un objecte, objecte trobat, el qual sacralitza com “art”, des d’una pedra que crida la seva atenció en un camí a una imatge que li agrada en una revista. Dels objectes trobats al collage hi ha només un pas. El collage ha estat utilitzat, doncs, en les avantguardes històriques de principis del segle XX: Futurisme, Cubisme, Dadaisme, Surrealisme, Constructivisme… Així mateix és una tècnica habitualment emprada pels creadors del Mail art en la difusió dels seus treballs. També és utilitzada en la il·lustració de llibres infantils, per exemple per autors com Eric Carle.

Collage és una composició en què es combinen moltes tècniques i molts materials diferents. Permet que l’infant sigui creatiu, ja que són els mateixos infants que decideixen què volen enganxar i on. L’elaboració del collages ofereix la possibilitat a nens i nenes d’ampliar el seu aprenentatge, de descobrir i experimentar amb els materials, que poden ser molt variats, com ara fulles, pedretes, trossos de roba, sorra, botons, cordills, pasta crua, cotó, flors seques, llana, cartró, etc. • Creació de blondes. • Figura mosaic. • Mosaic de llegums. • Collage amb cartró ondulat. • Collage amb material de rebuig. • Postals amb flors premsades. • Collage “el meu jardí (imatge de flors, testos) • Composar un retrat. • Natura. • Collage Monocolor i pintura (treball d’intensitat).

 

disfressa a la cucafera

Les classes dels elefants i les zebres pinten la seva disfressa

Les classes dels elefants i les zebres pinten la seva disfressa

Una disfressa és un conjunt d’elements externs utilitzats per aparentar una personalitat diferent de la pròpia. La pràctica de disfressar-se s’originà per a dur a terme rituals religiosos a l’Edat Antiga amb l’ús de roba i màscares, juntament amb una determinada música, gestos i canvis de veu, el que derivaria en les primeres obres teatrals. A finals de l’Edat Mitjana s’estengueren els balls de disfresses i s’iniciaren els balls de carnaval els dies anteriors a la Quaresma.

El carnaval (o carnestoltes, nom habitual als Països Catalans) és una celebració que pertany al calendari lunar. Per aquest motiu, és una festa mòbil que se celebra set setmanes després de la primera lluna plena passat el solstici d’hivern. Però el carnaval s’ha d’emmarcar dins un cicle sencer amb sentit propi, el cicle que precedeix la quaresma. Per tant, des d’aquesta altra perspectiva, per situar el carnaval en el calendari hem de buscar la primera lluna plena posterior a l’equinocci de primavera. El diumenge següent és Diumenge de Pasqua i el diumenge de la setmana anterior és Diumenge de Rams. A partir d’aquest últim comptem quaranta dies enrere i arribem al Dimecres de Cendra, el primer dia de la quaresma i l’últim del carnaval. El dijous anterior és l’inici tradicional de la setmana de carnaval o Dijous Gras. D’aquesta manera, el Dimecres de Cendra es mourà entre els dies 4 de febrer i 10 de març, i el Dijous Gras oscil·larà entre el 29 de gener i el 4 de març.

En la vella societat rural, fortament estructurada pel cristianisme, el temps de carnestoltes oferia, mascarades rituals d’arrel pagana i un lapse de permissivitat que s’oposava a la repressió dels instints i la severa formalitat litúrgica de la quaresma. Actualment el carnaval s’ha convertit en una festa popular de caràcter lúdic al voltant del rei Carnestoltes.

Històricament han destacat diferents carnavals arreu de Catalunya diferenciats per les seves particularitats, com els de Barcelona, el de Sitges, i Tarragona en el vessant més brasilera i el de Vilanova i la Geltrú i Solsona com a tradicionals.

 

hort a la cucafera

Els nens i nenes de p2 planten un hort

Els nens i nenes de p2 planten un hort. Hem plantat pastanagues,pèsols i raves!!!!

Un hort (del llatí: hortus = jardí) és un terreny conreat de regadiu de dimensions relativament reduïdes dedicat especialment al conreu d’hortalisses. Quan l’hort depassa unes certes dimensions, no especificades, s’anomena horta que es defineix com una extensió de terra de regadiu regular amb aigües derivades de riu, subterrànies o dessalinitzades dedicada al conreu d’hortalisses, als arbres fruiters (anomenat en aquest cas un verger), a les plantes industrials (en general tèxtils) o al farratge.

Horts i hortes es caracteritzen també pel fet de ser un exemple clar d’agricultura intensiva La terra d’hort tradicional té més matèria orgànica(que es troba generalment entre el 3 i el 10%), gràcies als fems i adobs verds que la terra campa i està més intensament llaurada. En els llocs amb un clima prou temperat la terra de l’hort sempre està ocupada per alguna planta a través de la rotació de conreus. El reg no es fa a manta sinó per solcs, aspersió, goteig, cinta exsudant o en els casos d’horts de mida molt petita amb mànega o regadores. En els horts petits la mecanització és feble, com a màxim es llaura amb un motocultor, però en les hortes dels països desenvolupats és intensa.

Les tècniques de forçat de les produccions (obtenir aliments fora de temporada) estan desenvolupades en els horts des de fa centenars d’anys. Deixant de banda el cas dels hivernacles es fan servir, entre altres tècniques, túnels de plàstics i, ja en decadència, les més tradicionals caixoneres de vidre.

Els horts es conreen amb agricultura convencional (amb agroquímics), agricultura integrada o ecològica. Aquesta darrera tècnica en superfícies de mida petita pot competir amb més avantatge amb els altres tipus d’agricultura, ja que les tècniques alternatives de control de plagues i malalties que utilitza tenen així un major rendiment econòmic.

L’hort familiar acostuma a ésser una part complementària d’una explotació agrícola o ramadera si bé també es consideren horts familiars els que menen persones que són afeccionats a l’agricultura i sense cap tipus d’explotació agrícola connectada. Aquests tipus d’hort es dedica a l’autoconsum i si hi ha comercialització dels productes aquesta és irregular i de menor importància. Fins i tot es pot donar el cas que, a causa de la petita escala amb què s’opera, siguin horts deficitaris econòmicament.

mural Cucafera

La classe dels lleons experimenta amb un mural de papers amb diferents textures

La classe dels lleons experimenta amb un mural de papers amb diferents textures. Quin mural més xulo!!! Ens ho hem passat pipa!

Un mural és una imatge que fa servir com a suport un mur o paret. Ha estat un dels suports més usuals en la història de l’art. La pedra o el maó és el material de què està fet aquest suport. La pintura mural sol tenir un caràcter decoratiu de l’arquitectura, encara que també compleix finalitats didàctiques. A diferència de la gigantografia, el mural ha de contenir un relat. Per això, es diu que és com una pel·lícula quieta. És monumental, la qual cosa no solament ve donada per la grandària de la paret sinó que, per qüestions compositives de la imatge poliangular, fa referència als diferents “punts de vista” i “mides del pla”, els quals poden estar en un mateix camp plàstic.

La primera pintura de la història, la rupestre, es va executar sobre les parets de roca de les coves paleolítiques. Usaven pigments naturals amb aglutinants com la resina. La pintura sobre murs i parets va dominar durant l’antiguitat i durant l’època romànica. Va decaure en el gòtic, pel fet que les parets es van substituir per vitralls, de manera que hi havia menys superfície sobre la qual pintar, i això va determinar també l’auge de la pintura sobre taula. Durant el Renaixement, es van produir grans murals, com els frescos realitzats per Raffaello Sanzio a les estances del Vaticà i l’obra de Miquel Àngel a la capella Sixtina. Posteriorment, s’ha limitat a les parets dels edificis i els sostres, i en destaquen les grans decoracions del barroc i el rococó, que, combinades amb relleus d’estuc, donaven lloc a creacions il·lusionistes impressionants.

La pintura mural no s’ha arribat a abandonar mai, com es pot veure en l’obra dels muralistes de Llatinoamèrica. Els més famosos han estat Diego Rivera, David Alfaro Siqueiros i José Clemente Orozco a Mèxic i Teodoro Núñez Ureta al Perú.

El grafit o graffiti de carrer, almenys en els seus vessants més artístics i monumentals, podria considerar-se una forma contemporània i urbana de pintura mural.

 

COLOR VERMELL A LA CUCAFERA

Les classes de p2 experimenten amb el color vermell

Les classes de p2 experimenten amb el color vermell!

 

El roig o vermell és el color amb la freqüència més baixa de llum que pot discernir l’ull humà. La llum roja té una longitud d’ona d’uns 700 nm. Hi ha dialectes en què el roig té un matís de color un xic més groguenc que el vermell.

La sang oxigenada és roja per la presència d’hemoglobina. La llum vermella és la primera a ser absorbida per l’aigua del mar, per això alguns peixos i invertebrats marítims que semblen ser de color roig brillant, són negres al seu hàbitat natural.

Quan la llum té una freqüència menor que la del roig, es diu que és infraroja. El color roig és un color primari de llum, juntament amb el blau i el verd.

En psicologia s’usa per animar els pacients en la cromoteràpia, ja que és excitant i s’associa a l’agressivitat o l’energia. Per això no és recomanable per a sales d’estudi o llocs que requereixin pau i concentració. Algunes companyies d’assegurances cobraven més als seus clients si conduïen un cotxe vermell per aquest motiu.

Tot i que sovint s’utilitzen amb el mateix significat, el cert és que la filologia catalana distingeix entre vermell i roig. El vermell (del francès “vermillon”) és el color de la sang arterial, de les roselles, mentre que el roig (del llatí “russus”) és vermell tirant a groc (per exemple: pèl-roig, pi roig, avet roig, pit-roig, tord ala-roig, entre d’altres). Idèntica distinció s’observa en altres llengües com el japonès, l’hongarès o el coreà. El turc diferencia fins a 3 colors diferents (amb els seus noms) el que a Europa es designa com a tonalitats del mateix color.

  • S’usa per indicar calor (per exemple a l’aixeta o als mapes climàtics)
  • És el color per cridar l’atenció d’algú, per això s’usa a les vores dels senyals de trànsit. En els semàfors significa atureu-vos.
  • La Creu Roja és una organització humanitària
  • Indica “aturar-se” (a les curses, als semàfors…)

 

La Castanyera a la Cucafera

Ha vingut la castanyera a la Cucafera

Ha vingut la castanyera!!!! Ens ha explicat un conte i hem cantat i ballat tots junts!!! Que bé ens ho hem passat!!!

La Castanyera és un personatge representat per una senyora gran que vesteix roba vella i que sempre porta un davantal i un mocador al cap. Durant la festa de la castanyada, la castanyera ven castanyes pels carrers de la ciutat. Porta un cistell ple de castanyes que ha recollit al bosc i les torra al torrador. Després les posa dins les paperines per vendre.

La Castanyada és una festa popular de Catalunya que se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n’ha desplaçat la celebració a la vigília d’aquesta diada (entre el 31 d’octubre i l’1 de novembre). A Occitàniatambé se celebra la castanyada (castanhada), però no pas associada al dia de Tots Sants, sinó com una celebració o festa de la tardor. Com el halloween dels països anglosaxons, o el Magosto de les terres asturianes, lleoneses o gallegues, o també el Samhain (cap d’any celta); la castanyada catalana prové d’una antiga festa ritual funerària. Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la ‘castanyada’ és el moscatell. Pels volts d’aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paper de diari (paperina).

En els dies compresos entre l’1 de novembre (Tots Sants) i l’11 de novembre (Sant Martí) (pot celebrar-se, també en dates properes), se sol celebrar aquesta festa on no falten les castanyes torrades al foc, el vi nou i els xoriços.

La festa consisteix a realitzar una foguera i, un cop hi brases, es col·loca sobre elles un cilindre metàl·lic amb forats a la base, anomenat tambor o, en algunes zones, tixolo. Sobre aquest recipient, o un altre per l’estil, s’estenen les castanyes a les que prèviament se’ls ha realitzat un tall en un extrem perquè no saltin o explotin. Un cop rostides es pelen i es mengen.

És comú ensutjar la cara amb les restes de la foguera, saltar les fogueres ja que porta sort així com realitzar diferents jocs tradicionals, explicar contes i cantar cançons populars.

fulles a la Cucafera

Les classes dels lleons i les girafes experimenten amb fulles

Les classes dels lleons i les girafes fem una experimentació amb fulles de tardor al pati!!! Semblava que estavem al bosc

 

Les fulles són un òrgan de les plantes de forma generalment laminar, de creixement limitat i característic de l’esporòfit dels espermatòfits i dels pteridòfits. Neix als nusos i es disposa lateralment sobre la tija. És habitualment verda amb simetria bilateral i especialitzat en la fotosíntesi. Per a aconseguir la seva funció, una fulla és típicament plana i fina, amb l’objectiu d’exposar els cloroplasts que contenen les cèl·lules (clorènquima) a la llum sobre la màxima superfície, i permetre que la llum penetri completament en els teixits fins. És a les fulles on, en la majoria de les plantes, té lloc la respiració i la transpiració.

Les fulles poden emmagatzemar aliment i aigua, i en algunes plantes es troben modificades per a altres propòsits. Algunes plantes són mancades de fulles i s’anomenen afil·les.

Anatòmicament i segons el lloc que ocupen i les modificacions que han experimentat, hi ha cinc tipus bàsics de fulles:

  • Cotilèdons: que es correspon amb la primera fulla, o fulles, de l’embrió de les fanerògames
  • Catafil·les: o fulles esquamiformes situada per damunt dels cotilèdons i per sota dels nomofil·les o fulles en sentit restrictiu
  • Nomofil·les o fulles pròpiament dites: són les fulles normals, situades en la successió foliar entre els catafil·les i els hipsofil·les
  • Hipsofil·les o bràctees: són òrgans foliacis situats entre els nomofil·les i els antofil·les
  • Antofil·les: cadascuna de les fulles especialitzades modificades (peces florals) que integren la flor

Una fulla consta de les següents parts, algunes de les quals poden mancar:

  • Limbe: part laminar de la fulla, especialitzada en les funcions de fotosíntesi i intercanvi de gasos, on es diferencien l’anvers (cara superior amb més exposició a la llum) i el revers (cara inferior on es marquen més els nervis), quan la posició de la fulla és horitzontal. Si la disposició és vertical no presenta cap diferència morfològica aparent.
  • Pecíol: peu que sosté la fulla. Pot tenir estípules.
  • Base: part més eixamplada a l’extrem del pecíol oposat al limbe, on el pecíol s’uneix a la tija. Generalment coincideix amb la part final del pecíol, si aquest existeix, de tal manera que abraça la tija en la zona del nus foliar. És típic que en les gramínies on no es pot parlar de pecíol, la base que és extraordinàriament llarga rep el nom de beina i s’implanta directament amb el limbe. Aquesta beina tan ben desenvolupada i que envolta del tot a la tija, és freqüent també en altres famílies botàniques com les ciperàcies (per exemple en Cyperus rotundus i Cyperus esculentus) talment com si fos la beina d’una espasa. Quan la base de la fulla envolta totalment la tija, es parla de fulla vaginada o vaginant.
ja arriba la castanyada a la cucafera

Ja arriba la Castanyada a la Cucafera

Ja arriba la Castanyada i a la classe dels Elefants pinten una castanya! Són uns Artistes 🙂

La variant catalana i aragonesa d’aquesta festa tradicional, no només es degusten castanyes torrades sinó que s’acompanyen de panellets, moniatos i fruita confitada, incloent la castanya confitada. La beguda típica de la castanyada és el moscatell.

Sembla que el costum d’ingerir aquests aliments -altament energètics- prové del fet que durant la nit del Tots Sants, vigília del dia dels morts, es tocava a morts sense parar fins a l’alba; amics i parents ajudaven els campaners a fer aquesta dura tasca, i tots junts consumien aquests aliments per no defallir.

Se sol representar amb la figura d’una castanyera: una dona gran, vestida amb roba pobra d’abric i amb un mocador al cap, davant d’un lloc de carrer per rostir castanyes

En els dies compresos entre l’1 de novembre (Tots Sants) i l’11 de novembre (Sant Martí) (pot celebrar-se, també en dates properes), se sol celebrar aquesta festa on no falten les castanyes torrades al foc, el vi nou i els xoriços.

La festa consisteix a realitzar una foguera i, un cop hi brases, es col·loca sobre elles un cilindre metàl·lic amb forats a la base, anomenat tambor o, en algunes zones, tixolo. Sobre aquest recipient, o un altre per l’estil, s’estenen les castanyes a les que prèviament se’ls ha realitzat un tall en un extrem perquè no saltin o explotin. Un cop rostides es pelen i es mengen.

És comú ensutjar la cara amb les restes de la foguera, saltar les fogueres ja que porta sort així com realitzar diferents jocs tradicionals, explicar contes i cantar cançons populars.